ELEGIA PER AL JAUME

Ves per on m’has fet reprendre un blog que tenia mig abandonat. No soc pas poeta i per això no em sento capaç de dedicar-te una veritable elegia, però encara que sigui en prosa, avui he d’escriure’t. En arribar a casa necessitava escoltar l’Elegia de Fauré, dirigida pel mestre Casals, però com que no la he trobada és escoltant les 6 Suites per a violoncel sol de Bach, interpretades pel mestre Casals, que t’escric aquestes línies. Per a tu, Jaume.

Avui en part em sento com un orfe, malgrat tenir la gran sort de poder compartir la vida encara amb el pare i la mare. Però és que hi ha persones amb qui has tingut una relació tan especial que en un dia com avui, el del darrer adéu, ets sents com un orfe.

Al funeral s’ha dit que quan acomiades una persona estimada, et passen pel davant les imatges de la vida que has pogut compartir amb ella. A finals dels 70 vam començar aquesta relació tan especial, d’amics, de famílies amb qui compartim la vida d’una forma especial, amb molts lligams, entre nosaltres, amb les filles i fills. Per això quan avui la Montserrat, la Cori i en Jaume (jr) han obert el seu cor de bat a bat, em sembla que hem estat molts els qui hem tingut la sensació que, durant tots els anys de coneixença, el vincle establert amb tu és com si ens haguessis adoptat. Som uns més dins aquesta família que amb tant d’amor has fet créixer.

He de confessar-te que acomiadar-te dins del senzill i elegant taüt m’ha confirmat la certesa de l’afirmació que feia la Montserrat, quan deia que tota la vida has estat un senyor, tot un senyor de fina ironia, de vegades d’aspecte sorrut, però d’una tendresa i capacitat d’estimació que els qui hem tingut la sort de sentir-nos estimats per tu no podem oblidar-ho. Però encara més que la impossibilitat d’oblidar tot allò que hem viscut junts, tinc la sensació que avui t’has emportat una part de la meva vida. Un bon tros de la meva vida està amb tu, Jaume. Hi ha tants detalls d’allò que soc i del que faig que han estat guiats, acompanyats per tu, que no puc sinó plorar-te. No et pots imaginar les vegades que he pensat com n’eres de tossut, insistent i sec quan tenies una idea o veies clar per quin camí s’havia d’anar. Però al cap i a la fi sempre he acabat descobrint que allò que et guiava era aquell sentiment tant alt de servei a la ciutat i al país que amb tanta eficàcia has sabut contagiar als teus “fills adoptius”. Amb tu hem parlat de cap on havíem d’enfocar la política i de les persones que havien de liderar el nostre país; de vegades no hem compartir les visions i ja saps quantes vegades m’has deixat sense arguments, però aquesta dialèctica ha estat una escola de formació personal que em fa sentir un privilegiat: classes particulars de vida, de política i d’estratègia. Jaume: d’això ara en farien un màster, però només hauria de ser pel teu màster particular on haurien de passar tota aquesta colla de recents llicenciats en polítiques que ocupen llocs de responsabilitat i que no han viscut tot allò que tu has viscut; tu has trepitjat el carrer, has viscut moments de tots colors i d’això en vas fer un llibre de vida i de política que amb el teu mestratge humilment hem intentat comprendre, aprendre i aplicar.

Els darrers anys la vida ens ha portat a estar massa separats, però la distància física no ha restat gens ni mica de l’afecte que ens tenim. Aquest setembre, el darrer dia que ens vam veure vius, fou colpidor el sentiment malgrat les dificultats de comunicació. I tu encara patint per nosaltres, “per les galetes que no ens havies ofert”… Els darrers mots pensant en nosaltres, en els altres, com sempre has fet. I per tant sorgeix la pregunta si nosaltres hem estat a la teva alçada, si hem fet prou per a tu, per a la ciutat i per al país; si podem ser dignes del mestratge que hem rebut.

De ben segur que si pel camí de la vida tu Jaume, tu Cori, no ens haguéssim creuat, les nostres vides serien ben diferents!

Moltes gràcies per deixar-nos compartir amb tu la vida i la il·lusió.

Jaume Vilella i Figueras, in memoriam.

Reus, 24 de setembre de 2009