Vivències de primera mà

He viatjat a Marsella per participar en els actes del 90è aniversari del Cercle Català. A part de l’interès professional pel fet de per donar una conferència sobre les relacions internacionals impulsades des del Govern de la Generalitat i de compartir les problemàtiques i les il·lusions de la gent catalana del Cercle, he tingut l’oportunitat de compartir unes bones hores d’amistat amb la Maria i en Francesc. En Francesc és el president del Cercle Català, la Maria la seva esposa; els dos són refugiats republicans que sortiren de Catalunya en els moments difícils derivats de la revolta del 36.

La Maria ha escrit dos volums de memòries en els quals narra les situacions viscudes. He de trobar el temps per llegir aquests llibres, ja que durant unes hores he pogut fer el tast mitjançant les converses amb l’autora. La vida de la Maria i d’en Francesc és veritablement com una pel·lícula: esborrona escoltar de primera veu allò que els qui som una mica més joves que ells, només coneixem a través de lectures, conferències, pel·lícules o documentals. Per això aprofito les visites que faig a les comunitats catalanes a l’exterior per trobar espais per parlar i compartir vivències. Aquests dies m’han dit més d’una vegada: potser ens fem pesats? Mai de la vida! Com es pot fer pesat qui t’explica les vivències de primera mà i et fa reflexions de persona sàvia?

I com que parlo de saviesa, vull remarcar de forma especial com cada vegada més valoro les persones que uneixen  dos trets força importants: que siguin bones persones i alhora sàvies. La saviesa intel·lectual adquirida a les facultats no és garantia  de formar bones persones; una bona persona potser no haurà pogut assolir cotes de coneixement que facin que la considerem sàvia, però hi ha persones com la Maria i en Francesc, per a qui la vida ha estat pràcticament l’única escola; l’esforç per sobreviure allò que els ha permès desenvolupar l’enginy; la solidaritat amb la gent treballadora allò que els ha permès constituir-se en grup de recerca per trobar solucions; la bandera de la nostra nació com a símbol i el plantejament de com hauria de ser el nostre món, l’única hipòtesi que han volgut demostrar com a certa durant tota la seva vida.

Les esgarrifoses anècdotes s’han barrejat amb d’altres més curioses (al mateix mas on hi havia gent que s’havia fet rica trobant lingots d’or amagat, anys després ells hi treballaven i hi deixaven lloc per imprimir els diaris polítics prohibits adreçats als obrers). Són un pou de coneixement, d’experiència viscuda i treballen activament per compartir-ho amb la gent més jove. Es nota que a l’ acollidora Marsella i en general a la Provença, hi continuen deixant petjada, hi continuen promovent la coneixença del nostre país i de la història dels refugiats. Dono fe de com tota la gent del Cercle Català han ajudat a guanyar admiradors envers el nostre país i la seva capital entre la ciutadania i la classe política marsellesa.

Per tot això i després de viure intensament aquestes hores, és de justícia que humilment expressi el meu agraïment i reconeixement públic a tantes i tantes persones que, com la Maria i en Francesc, són la viva història de moments tant dramàtics del nostre país. Gràcies amiga escriptora “amateur”; gràcies amic obrer metal·lúrgic. Per a vosaltres és del tot merescut l’honoris causa  com a titulars de la càtedra de l’honor de viure amb coherència.

Referències bibliogràfiques:

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Records de la meva infància. Barcelona: Viena 2000.

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Una nova vida comença. Lleida: Pagès Editors 2005.

Panyella i Farreras, Francesc. Quatre coses. Lleida: Pagès Editors 2005.

10è aniversari Centre Català d’Escòcia

He fet un viatge llampec a Edinburgh per estar al costat dels amics del Centre Català d’Escòcia en el dia de la celebració del seu 10à aniversari.

El naixement del Centre Català cal situar-lo en la necessitat de les famílies de poder organitzar activitats de trobada en català entre els infants petits, normalment de mare catalana i pare escocès, i així poder fer pràctica de la nostra llengua.

Les activitats s’han anat diversificant i ara tenen un component cultural, acadèmic, lúdic…

Ho han celebrat amb una festa molt familiar i que ha barrejat l’actuació d’un grup català d’havaneres amb la música i dansa que anima les festes escoceses. Us en poso una mostra.

(Veure més imatges)

Un casal a la ciutat de la “manzana jesuítica”.

Ahir,  12 d’agost, amb un any més a les espatlles, vaig deixar Lima i es pot dir que el dia només el vaig dedicar a volar, cues als aeroports i alguna becaina a les sales d’espera.

Vol Lima Buenos Aires, canvi d’aeroport, vol Buenos Aires Córdoba i arribada a aquesta ciutat que té en el seu nucli antic “la manzana jesuítica”: un conjunt d’edificis de l’època colonial on els jesuïtes hi tenien els centres d’estudis.

He sortit a les 7 del matí de Lima i arribo a Córdoba (Argentina) a les 7 tocades del vespre.

Quan arribo em trobo amb els amics del Casal català de Córdoba que em venen a buscar a l’aeroport i després de deixar les maletes a l’hotel, cap el casal. Com molts dels edificis d’aquestes ciutats, és una caseta de planta baixa + pis molt ben adaptada a la seu de l’entitat.

Petit, però molt bé ja que estan molt ben aprofitats. La sala gran és polivalent i tant serveix per fer-hi classes de dansa, actuacions o assaigs de la coral, com tot tipus d’activitats on no hi falta la possibilitat de fer-hi àpats ben nombrosos.

La bellesa dels arbres a l’exterior t’ofereix una bona acollida, millorada encara més per la gent del Casal.

D’entrada, salutació als membres de la comissió directiva, petita reunió i al gra!!! La coral, que em deien que feia un assaig, realment ens ofereix un concert, ballada de tangos (no s’havia de notar que ja estic a l’Argentina?) i dansa catalana. És tot un honor que et rebin amb aquest acolliment.

Després de la bona estona de dansa i música, sopar amb una part dels socis (més de 100 persones al mateix local).

Menú: us l’imagineu?? Com no podia ser d’altra forma, la carn sempre a la taula i aquesta vegada amb unes salses boníssimes.

Després de dormir encara amb el son alterat, el dia d’avui l’hem dedicat a treballar reunits amb la comissió directiva.

Repàs de temes que els afecten i preparació d’una trobada que farem l’any vinent (la tardor 2009) a Córdoba, on reunirem la gent de tots els casals del Con Sud d’Amèrica.

Ells volen una trobada amb un aire més social, de germanor, i jo els vull fer treballar una mica més. Sempre els recordo que tot allò que es fa, es paga en una part important amb els impostos de la gent catalana i que no és qüestió de trobar-se només de fer relacions socials.

Ens entenem i em sembla que podrem fer una trobada molt profitosa en tots sentits.

Aquesta tancada a la secretaria durant tot el matí és profitosa i hem fet molt bona feina. A la fotografia, d’esquerra a dreta drets em veieu a mi mateix, la Candelaria, l’Antoni, en Carles i l’Estefania i asseguts, la Ninona, en Josep M i la Maria.

A l’hora de dinar aprofitem per fer un descans i em porten a veure el conjunt històric Patrimoni de la Humanitat.

Un parell d’horetes dins un ambient de centres universitaris, de secundària, catedral i esglesioles que ràpidament em recorden la pel·lícula “La Missió”. Com si m’hi pogués trobar en Jeremy Irons i la resta d’actors que representen els jesuïtes i la jerarquia eclesiàstica i el poder civil i militar reunits en algun d’aquells patis.

No són edificis que impressionin per la grandesa sinó pel fet desaber que aquelles són les mateixes pedres on es van viure escenes tan vinculades a la promoció del saber, del coneixement, de l’intercanvi de cultures, alhora que també a la incomprensió i al genocidi.

És un punt de trobada de cultures.

Després que els dos metges membres de la directiva vetllin una mica per la meva salut i de la compra a una farmàcia (això de volar em destrossar l’oïda interna!!!), tornem al Casal a treballar fins tard i s’acaba la jornada.

(Veures més fotografies)