Vivències de primera mà

He viatjat a Marsella per participar en els actes del 90è aniversari del Cercle Català. A part de l’interès professional pel fet de per donar una conferència sobre les relacions internacionals impulsades des del Govern de la Generalitat i de compartir les problemàtiques i les il·lusions de la gent catalana del Cercle, he tingut l’oportunitat de compartir unes bones hores d’amistat amb la Maria i en Francesc. En Francesc és el president del Cercle Català, la Maria la seva esposa; els dos són refugiats republicans que sortiren de Catalunya en els moments difícils derivats de la revolta del 36.

La Maria ha escrit dos volums de memòries en els quals narra les situacions viscudes. He de trobar el temps per llegir aquests llibres, ja que durant unes hores he pogut fer el tast mitjançant les converses amb l’autora. La vida de la Maria i d’en Francesc és veritablement com una pel·lícula: esborrona escoltar de primera veu allò que els qui som una mica més joves que ells, només coneixem a través de lectures, conferències, pel·lícules o documentals. Per això aprofito les visites que faig a les comunitats catalanes a l’exterior per trobar espais per parlar i compartir vivències. Aquests dies m’han dit més d’una vegada: potser ens fem pesats? Mai de la vida! Com es pot fer pesat qui t’explica les vivències de primera mà i et fa reflexions de persona sàvia?

I com que parlo de saviesa, vull remarcar de forma especial com cada vegada més valoro les persones que uneixen  dos trets força importants: que siguin bones persones i alhora sàvies. La saviesa intel·lectual adquirida a les facultats no és garantia  de formar bones persones; una bona persona potser no haurà pogut assolir cotes de coneixement que facin que la considerem sàvia, però hi ha persones com la Maria i en Francesc, per a qui la vida ha estat pràcticament l’única escola; l’esforç per sobreviure allò que els ha permès desenvolupar l’enginy; la solidaritat amb la gent treballadora allò que els ha permès constituir-se en grup de recerca per trobar solucions; la bandera de la nostra nació com a símbol i el plantejament de com hauria de ser el nostre món, l’única hipòtesi que han volgut demostrar com a certa durant tota la seva vida.

Les esgarrifoses anècdotes s’han barrejat amb d’altres més curioses (al mateix mas on hi havia gent que s’havia fet rica trobant lingots d’or amagat, anys després ells hi treballaven i hi deixaven lloc per imprimir els diaris polítics prohibits adreçats als obrers). Són un pou de coneixement, d’experiència viscuda i treballen activament per compartir-ho amb la gent més jove. Es nota que a l’ acollidora Marsella i en general a la Provença, hi continuen deixant petjada, hi continuen promovent la coneixença del nostre país i de la història dels refugiats. Dono fe de com tota la gent del Cercle Català han ajudat a guanyar admiradors envers el nostre país i la seva capital entre la ciutadania i la classe política marsellesa.

Per tot això i després de viure intensament aquestes hores, és de justícia que humilment expressi el meu agraïment i reconeixement públic a tantes i tantes persones que, com la Maria i en Francesc, són la viva història de moments tant dramàtics del nostre país. Gràcies amiga escriptora “amateur”; gràcies amic obrer metal·lúrgic. Per a vosaltres és del tot merescut l’honoris causa  com a titulars de la càtedra de l’honor de viure amb coherència.

Referències bibliogràfiques:

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Records de la meva infància. Barcelona: Viena 2000.

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Una nova vida comença. Lleida: Pagès Editors 2005.

Panyella i Farreras, Francesc. Quatre coses. Lleida: Pagès Editors 2005.

Anuncis

10è aniversari Centre Català d’Escòcia

He fet un viatge llampec a Edinburgh per estar al costat dels amics del Centre Català d’Escòcia en el dia de la celebració del seu 10à aniversari.

El naixement del Centre Català cal situar-lo en la necessitat de les famílies de poder organitzar activitats de trobada en català entre els infants petits, normalment de mare catalana i pare escocès, i així poder fer pràctica de la nostra llengua.

Les activitats s’han anat diversificant i ara tenen un component cultural, acadèmic, lúdic…

Ho han celebrat amb una festa molt familiar i que ha barrejat l’actuació d’un grup català d’havaneres amb la música i dansa que anima les festes escoceses. Us en poso una mostra.

(Veure més imatges)

Un casal a la ciutat de la “manzana jesuítica”.

Ahir,  12 d’agost, amb un any més a les espatlles, vaig deixar Lima i es pot dir que el dia només el vaig dedicar a volar, cues als aeroports i alguna becaina a les sales d’espera.

Vol Lima Buenos Aires, canvi d’aeroport, vol Buenos Aires Córdoba i arribada a aquesta ciutat que té en el seu nucli antic “la manzana jesuítica”: un conjunt d’edificis de l’època colonial on els jesuïtes hi tenien els centres d’estudis.

He sortit a les 7 del matí de Lima i arribo a Córdoba (Argentina) a les 7 tocades del vespre.

Quan arribo em trobo amb els amics del Casal català de Córdoba que em venen a buscar a l’aeroport i després de deixar les maletes a l’hotel, cap el casal. Com molts dels edificis d’aquestes ciutats, és una caseta de planta baixa + pis molt ben adaptada a la seu de l’entitat.

Petit, però molt bé ja que estan molt ben aprofitats. La sala gran és polivalent i tant serveix per fer-hi classes de dansa, actuacions o assaigs de la coral, com tot tipus d’activitats on no hi falta la possibilitat de fer-hi àpats ben nombrosos.

La bellesa dels arbres a l’exterior t’ofereix una bona acollida, millorada encara més per la gent del Casal.

D’entrada, salutació als membres de la comissió directiva, petita reunió i al gra!!! La coral, que em deien que feia un assaig, realment ens ofereix un concert, ballada de tangos (no s’havia de notar que ja estic a l’Argentina?) i dansa catalana. És tot un honor que et rebin amb aquest acolliment.

Després de la bona estona de dansa i música, sopar amb una part dels socis (més de 100 persones al mateix local).

Menú: us l’imagineu?? Com no podia ser d’altra forma, la carn sempre a la taula i aquesta vegada amb unes salses boníssimes.

Després de dormir encara amb el son alterat, el dia d’avui l’hem dedicat a treballar reunits amb la comissió directiva.

Repàs de temes que els afecten i preparació d’una trobada que farem l’any vinent (la tardor 2009) a Córdoba, on reunirem la gent de tots els casals del Con Sud d’Amèrica.

Ells volen una trobada amb un aire més social, de germanor, i jo els vull fer treballar una mica més. Sempre els recordo que tot allò que es fa, es paga en una part important amb els impostos de la gent catalana i que no és qüestió de trobar-se només de fer relacions socials.

Ens entenem i em sembla que podrem fer una trobada molt profitosa en tots sentits.

Aquesta tancada a la secretaria durant tot el matí és profitosa i hem fet molt bona feina. A la fotografia, d’esquerra a dreta drets em veieu a mi mateix, la Candelaria, l’Antoni, en Carles i l’Estefania i asseguts, la Ninona, en Josep M i la Maria.

A l’hora de dinar aprofitem per fer un descans i em porten a veure el conjunt històric Patrimoni de la Humanitat.

Un parell d’horetes dins un ambient de centres universitaris, de secundària, catedral i esglesioles que ràpidament em recorden la pel·lícula “La Missió”. Com si m’hi pogués trobar en Jeremy Irons i la resta d’actors que representen els jesuïtes i la jerarquia eclesiàstica i el poder civil i militar reunits en algun d’aquells patis.

No són edificis que impressionin per la grandesa sinó pel fet desaber que aquelles són les mateixes pedres on es van viure escenes tan vinculades a la promoció del saber, del coneixement, de l’intercanvi de cultures, alhora que també a la incomprensió i al genocidi.

És un punt de trobada de cultures.

Després que els dos metges membres de la directiva vetllin una mica per la meva salut i de la compra a una farmàcia (això de volar em destrossar l’oïda interna!!!), tornem al Casal a treballar fins tard i s’acaba la jornada.

(Veures més fotografies)

Una visió molt particular de Lima

La jornada de treball la Lima ja s’ha acabat i a més he pogut anar a caminar una horeta fins la vora del mar, cosa que és d’agrair.

Em sembla que tenim un bon futur garantit per al Casal Catalunya de Lima. He pogut parlar amb diferents persones i veig que hi ha bona voluntat per intentar fer renéixer l’entitat. S’han de resoldre alguns problemes administratius i buscar un nou equip directiu que amb ganes i empenta es posi al davant. Hem fet un pla de treball i a finals d’octubre hauria d’estar tot ben encarrilat.

Bé, deixem les coses de la feina i anem a les anècdotes. Sabíeu que a Lima els esports de risc no es practiquen a la natura sinó que és a la mateixa ciutat que pots alliberar l’adrenalina? Doncs sí, el més popular és la pràctica del “camina per la ciutat i mira de no morir atropellat” i l’altra és “condueix un vehicle i quan notis que tens un impacte i s’ha produït un bony a la carrosseria, és que hi ha un vehicle prop teu”. Diuen que malgrat això, no hi excessius accidents “ja que la gent condueix molt atenta”. I tant!!, si no vas amb molta atenció o t’emportes a algú o un cotxe desvia amb un cop el del costat. Els passos de vianants serveixen per practicar una mena de ritus taurí força interessant: es tracta que quan vulguis travessar el carrer, et posis a caminar pel pas de vianants malgrat que vinguin cotxes; quan el cotxe el tens al damunt t’atures i et passa fregant a tota velocitat; just quan acaba de passar, aprofites per arribar a l’altra vorera abans que el següent vehicle no se t’emporti envestint-te com un brau que et fa una cornada. Senzill i emocionant, oi?

Per acabar el curs de vialitat peruana accelerat que he fet, remarcar la diferència que hi ha entre el tunejat de vehicles a Catalunya o a Lima. L’objecte del tunning a Lima és aconseguir que qualsevol vehicle tingui un clàxon d’allò més sorprenent tipus sirena de policia, avís acústic d’ambulància, sirena de fira… i per la part de la capota del darrere, un bons llums interminents sota la placa de matrícula. Si a més té rodes, carrosseria i es mou propulsat per un motor, ja tens un cotxe preparat per a circular dins l’ambient urbà.  Si la vostra parella és dels qui agrada tocar el clàxon per saludar algú quan circules pel mig de Reus, pagueu-li un viatge a Lima i serà la persona més feliç del món: aquí si no fas sonar el clàxon, no ets ningú.

Cal afegir la curiositat del transport públic. Només cal pintar als laterals els noms d’on comença la ruta, dos llocs per on passa i on acaba, hi afegeixes un  persona que viatgi normalment amb la porta corredera lateral oberta i que quan arriba a la parada baixa i t’intenta convèncer que pugis com qui t’ofereix un menú de restaurant al carrer,  i ja tens una furgo autobús.  També hi ha els busos més grans, de l’estil dels busos escolars nordamericans que tots hem vist a les pel·lícules.

Una altra curiositat és que arran de les actuacions dels grups terroristes (Tupac Amaru i Sendero Luminoso), moltes residències particulars es van fortificar per evitar segrestos. Així vas pel carrer i veus cases on han posat una tanca de reixes amb filats electrificats, sistemes de videovigilància i una caseta de fusta, d’obra o senzillament una cadira (com qui està a la fresca) on hi ha el guarda de seguretat.  Si a això li afegeixes els policies amb tot un conjunt de tot-terrenys, motoristes i tanquetes, i que tots van amb una armilla reflectant amb la frase “Lima ciudad segura”, no saps ben bé si anar tranquil o bé girar cua i tornar cap a l’hotel. Bé, que quedi clar que això són impressions després de passejar per un carrer benestant, ja que per altres zones no he provat d’anar a passejar.
Per acabar, comentar que Lima està a tocar del mar, però que tota una gran part de la ciutat hi viu d’esquena. Entre les darreres cases i el mar hi ha un talús d’un centenar de metres d’alçada que no permet un fàcil accés a la costa. I l’altra característica és que està en una zona sísmica activa. Una gran part de la ciutat són cases molt baixes, les antigues i més humils fetes d’una barreja de fang amb palla, que són les que aguanten els terratrèmols. La modernitat imposa, però, la construcció de gratacels i més d’un pateix per saber si aguantaran…

Bé, s’acaba el dia en aquesta ciutat de barris humils de color marró com el terreny, i de carrers sempre mullats malgrat que no hi plou. El sol aquí és un desconegut durant l’hivern. Com que demà vaig cap a l’Argentina, com a mínim des de l’avió el podré veure durant algunes hores.

Vaig a veure els catalans del Perú.

Ja hi tornem a ser.

Aquesta vegada l’obligació de deixar la família una mica lluny durant quasi 10 dies respon a varis motius. El principal és la participació els dies 15, 16 i 17 en els actes del Centenari del Casal Català de Mendoza (Argentina). Un segon tema és començar a preparar la trobada dels casals catalans del Con Sud d’Amèrica que organitzarem la tardor de l’any 2009 a Còrdoba (Argentina) i per això hi passaré un dia per veure in situ possibilitats. I el tercer motiu i pel qual començo el periple, és visitar els catalans que viuen a Lima (Perú) per ajudar a rellançar l’activitat. Com que és la primera etapa, començaré per aquest punt i la resta ja vindran en propers lliuraments.

En el moment que us escric estic a la faraònica T4 madrilenya, peatge que cal pagar pel fet de ser catalans i estar tan ben considerats dins l’estat espanyol. Com diu avui alguna premsa, “no sé pas de què ens queixem…”.  Bé, estar clar que si ens agradés ser una sucursal no hi hauria motius, ja que tot funciona així: o passes per Madrid o Iberia no et porta cap a l’altra costat de l’oceà.

He començat el trajecte a Barcelona amb els meus 23kg de maleta plena de roba d’hivern i de paper (dossiers per llegir i llibres per regalar) als quals s’afegeix la meva bossa inseparable amb l’ordinador des del qual us escric, més totes les potingues que m’acompanyen sempre (xiclets, ulleres de sol, l’ipod, etc). Són en total 14 h 40 minuts de trajecte que per l’art del canvi de fusos horaris es transformen en sortir a les 10 del matí de Barcelona i arribar a 2/4 de 6 de la tarda a Lima, amb més son del compte i un cert desgavell alimentari ja que no saps si dines, berenes o sopes.

A l’arribada m’espera l’hivern austral. Ja veurem el què. De moment a Lima sembla que no serà tant dur com a l’Argentina, on les temperatures aquests dies al vespre baixen fins els 4 graus.

Després de pujar a l’avió i empassar-me un grapat de pel·lícules, escoltar música i llegir, ara reprenc l’escriptura quan estem volant ja fa estona pel damunt de l’Amazònia, una immensa planura de vegetació que es veu allà baix (volem a 11.600 m d’alçada) de tant en tant solcada per rius. Ens falta una hora per arribar a Lima i acabo d’emplenar els impresos d’immigració. Seguint els consells i experiències anteriors, he posat que vinc a veure uns amics i de turisme!!! En el darrer viatge vaig posar que entrava al Marroc per feina i una mica més i em demanen les preguntes de l’examen d’oposicions: ho volien saber tot, la feina que feia, on anava, el programa d’actes… I com que l’ordinador que tenia a la taula semblava un objecte de decoració, el policia va anar copiant a mà el programa d’actes (que per acabar d’ajudar estava en català!!) fins que es va convèncer que la meva feina no era traficar amb haixix. Doncs, bé, oficialment vinc a fer turisme i a veure uns amics catalans.

Els amics en qüestió son els catalans dels casal a Lima. l’objecte de la visita és esbrinar què passa ja que uns catalans residents a Lima es van adreçar a nosaltres per dir que no hi havia activitat i que no es feien eleccions a l’entitat. Per tant el meu “turisme” a Lima serà intentar ajudar a reactivar l’activitat de la comunitat catalana.

Ara tot just hem entrat al Perú i estem sobrevolant un dels dos braços que es considera que són el naixement de l’Amazones. Neix a la serralada dels Andes dins Perú i junt amb afluents que venen de la resta de països que envolten el Brasil, travessa aquesta immensa planura selvàtica fins l’oceà atlàntic. Aquí les aigües són molt marronoses. Es produeix un efecte que no havia vist mai: hi ha molts núvols i d’alguns es veu caure precipitació cap a la selva. Degut a la inclinació respecte a la llum solar, a sota de cada  núvol hi veiem des de l’avió un arc de Sant Martí!!! Recordeu que contents que ens posem quan des de terra en veiem un o màxim dos!! Doncs bé, des de l’aire i a l’Amazònia tot es veu diferent, fins i tot els arcs de Sant Martí.

La cosa es comença a diversificar, cada vegada més núvols: n’hi ha d’estratificats horitzontals (estratus d’alçada), n’hi ha de verticals (cumulonimbus) i per sota l’orografia que es va complicant. Això vol dir que estem arribant a les serralades pre andines. Curiosament, així com per la immensa planura es veuen poques pistes (carreteres) que solquen la selva, en arribar a la zona muntanyosa es veuen i algunes planures que semblen conreades.

Les muntanyes han perdut totalment la vegetació i a les parts baixes de les valls es veuen poblacions.

El color de les muntanyes és un mosaic de marró, ocre, tons vermellosos. Pel que veig, aquí els Andes no són com més al sud. Han perdut alçada i no són tant agrestes.

I finalment sembla que les muntanyes s’acabin amb un mar de núvols: és la part del pacífic del Perú, la terra baixa on hi ha Lima.

Aterrem i reprenc l’escriptura a l’habitació de l’hotel.

Lima és una ciutat de contrastos, amb parts molt modernes i zones molt degradades, amb alguns edificis de l’època colonial notables. Curiosament està coberta tot l’hivern per la capa de  núvols permanents que des de l’aire veia com un mar: és la humitat del pacífic que forma una capa de núvols que aturen els Andes. Això genera una humitat ambiental a la plana i dins la ciutat, de més del 80 %, però curiosament, em diuen que és una ciutat on mai no plou. M’han dit que no utilitzen mai els paraigües.

Hem donat un tomb amb cotxe per veure la ciutat de nit. Això si, amb les portes tancades i finestres apujades. El consell que et donen és que segons com vegis l’entorn, a les cruïlles malgrat que el semàfor estigui en vermell no t’aturis. Veritablement algun carres i els grups de joves que hi hem vist fan respecte.

Apa, per avui ja n’hi ha prou ja que per a mi aquest ha estat un dia de 23 hores despert. Ja toca anar a descansar.

Molts records i fins el proper lliurament.

45° aniversario de la Casa Catalana en Zaragoza

Palabras del Sr. Ángel Cortadelles, Director General de Relacions Internacionals, con motivo de la Celebración del 45° aniversario de la Casa Catalana en Zaragoza

Sr. Jordi Oriol, presidente de la Casa Catalana de Zaragoza, representantes del Ayuntamiento de la ciudad de Zaragoza, amigas y amigos todos.

Ante todo quiero agradecer vuestra invitación a participar en la celebración del 45 aniversario de la creación de la Casa Catalana de Zaragoza. Es para mi un honor representar al Govern de Catalunya en este acto y expresar a toda la comunidad catalana y a los amigos y amigas de Catalunya que el Govern está a su lado, que agradece a todas las personas protagonistas los 45 años de trabajo realizado al tiempo que las anima a segutir adelante con el trabajo que queda aún por hacer.

Quiero hacer extensivo mi agradecimiento a todos los asistentes por su presencia hoy aquí y su deseo de estar junto a la Casa Catalana en su aniversario compartiendo con nosotros la alegría de esta celebración.

El año 2008 es muy especial para Zaragoza y Aragón: es el año de la Exposición Internacional de Zaragoza que bajo el titulo “Agua y desarrollo sostenible” se dedicará íntegramente a la reflexión y sensibilización sobre un tema tan actual y crucial para el futuro de nuestro planeta como el del agua. La importancia de reconocer el trabajo que tenemos pendiente para poder legar un mundo mejor a nuestra descendencia, podrá visualizarse y ser comprendido en este magno acontecimiento. Espero y deseo que las reflexiones y el aprendizaje de estos meses de exposición contribuyan a garantizar un futuro de esperanza a las generaciones futuras. Como no podía ser de otra forma, el Govern de la Generalitat de Catalunya estará presente en este acontecimiento colaborando en su éxito educativo y de sensibilización.

Cuento entre mis responsabilidades con la de dar apoyo a las Comunidades Catalanas en el exterior. Esta responsabilidad me permite viajar y conocer realidades muy distintas, pudiendo apreciar las diferentes formas de funcionamiento y gestión de los Casals Catalans en cada lugar así como la acogida que reciben en las distintas comunidades. Esta experiencia me ha permitido detectar una cierta incomprensión en algunas partes del estado español hacia todo aquello que hace referencia a Catalunya y esta constatación es sin lugar a dudas muy preocupante. En este sentido, y con ánimo constructivo, permítanme hacer algunas reflexiones de forma general al respecto.

¿Por qué hay que justificar que cada cual, cada comunidad, sea como es? ¿Por qué hay que justificar la lengua que se habla? ¿Será que los catalanes tenemos que justificar el porqué de lo que hacemos por el solo hecho de ser catalanes? ¿Tanto cuesta admitir que cada persona es como es por su historia personal y por su elección de hablar y escribir en la lengua que libremente escoja y no tener que dar explicaciones por ello continuamente? ¿Tan errónea es la visión que se da desde Catalunya al resto del estado español, que ésta no se aprecia como una tierra de acogida, donde personas de múltiples y diversos orígenes conviven y trabajan para poder construir un futuro mejor en común? Creo que algo falla en el respeto por la diversidad y en el reconocimiento de la realidad plurinacional y pluricultural que configura el estado español. Es por ello que necesitamos la colaboración de la buena gente que defiende que cada persona o comunidad es libre de ser como quiera ser y no por ello ha de ser estigmatizada. Espero que todos ustedes, con su buen quehacer diario, sepan encontrar el camino del respeto a la diversidad y la comprensión hacia la realidad multicultural del estado. Debemos asumir que nuestras comunidades serán cada vez más diversas y en este reto podemos encontrar una oportunidad de riqueza en lugar de un problema.

LAS COMUNIDADES CATALANS EN EL EXTERIOR (CCE)

Hoy los casals catalans continúan siendo una valiosa representación de Catalunya en todo el mundo. De hecho, la inclusión entre sus objetivos estatutarios del mantenimiento de lazos culturales, sociales y económicos con Catalunya, su gente, su historia, su lengua y su cultura, y con cualquier otro aspecto de su realidad nacional son requisitos para el reconocimiento oficial de los casals calalans.

El hecho de ser representantes y promotores de la cultura catalana en los lugares más dispares del mundo permite que las CCE ejerzan la diplomacia pública, es decir, que sean una representación no gubernamental de nuestro país en el exterior. Pero ello no es impedimento para que pidamos a sus miembros una implicación plena en la sociedad que les acoge. Las CCE deben ser entidades activas, implicadas también ,junto a las comunidades que las acogen, en la construcción de un futuro mejor. Los casals catalans no pueden ser guetos cerrados donde recordar con añoranza la tierra que en su día dejaron. Al contrario, su espíritu debe ser el de plena apertura y implicación con una sociedad a la cual explicar y difundir la cultura catalana pero con la absoluta comprensión y reconocimiento hacia la cultura local. Es más, las CCE han abrirse a la participación de todas aquellas personas que deseen sumarse a la tarea de dar a conocer y difundir la cultura catalana favoreciendo, así, el intercambio de conocimientos y la comprensión entre culturas. El Govern de la Generalitat de Catalunya siempre dará su apoyo a aquellas comunidades que se impliquen en la consecución de este doble objetivo: difundir la cultura catalana a través de la plena implicación en la sociedad que las acoge.

Solo me queda expresar nuevamente mi enhorabuena a la Casa Catalana de Zaragoza por el u-abajo hecho y por todo el que se realizará en el futuro. Les pido que sean agentes activos en la construcción de una sociedad más respetuosa con la diversidad y con ello poder garantizar un futuro mejor basado en el respeto mutuo.

Finalmente, les deseo que puedan vivir y trabajar durante muchos años más en una tierra amiga como es Aragón, llevando siempre a Catalunya en su corazón.

Zaragoza, 24 de febrero de 2008