100 anys del Centre Català de Mendoza

Us he abandonat una mica ja que he estat molt enfeinat i el cansament ja es nota. A punt de marxar i tornar cap a casa, us explico quatre coses d’aquests darrers dies.

Aquesta feina, malgrat que és dura físicament i té molts moments de solitud, em permet apropar-me a realitats prou diferents de les que normalment vivint. No us penseu que és una ganga, ja que de viatjar, viatges molt, però de turisme en fas molt poc. Però tot es compensa amb una bona companyia de la fantàstica gent que hi ha a les comunitats catalanes arreu del món.

El dijous 14 el vaig dedicar als vols de Córdoba a Buenos Aires i de Buenos Aires a Mendoza (ho pronuncien “mendossa”). Trobada a l’aeroport amb la gent del casal, maletes a l’hotel i comencem les reunions i sopar amb la comissió directiva. Aquí he descobert que els catalans som pocs i massa vegades mal avinguts. A Mendoza hi ha tres entitats catalanes: el Centre Català (el que celebra el centenari), l’Agrupació Catalana i la Mutual catalana. No us atabalaré amb les seves històries, però quedeu-vos amb la idea que cadascú va pel seu compte. Quina llàstima.

La gent catalana fa molts anys que va arribar a Mendoza. Hi varen portar la vinya i s’instal·laren com a comerciants i amb negocis diversos. Tot això durant el SXIX. Amb l’arribada del ferrocarril, encara en vingueren més. A principis del XX, el 1908, en un acte dels espanyols en record dels fets de 1808 (guerra de la Independencia), es va hissar la bandera espanyola i els catalans presents també volgueren hissar la nostra. Els fou prohibit cosa que ocasionà que marxessin de l’acte. Uns mesos més tard, justament el 15 d’agost de 1908, constituïren el Centre Català de Mendoza. Des de llavors amb molts alts i baixos han anat sent presents en la vida social local. Un malaurat incendi a principi dels 60, cremà l’antiga seu i el foc s’emportà una valuosa biblioteca (la segona de la ciutat en importància). Sols es salvà l’edifici del Teatre Barcelona. Renaixeren de les cendres amb la construcció d’un nou casal al mateix lloc i aquests dies hem celebrat el centenari.

Mendoza és una ciutat nascuda al mig del “desert”, just al peu dels Andes. És una zona àrida, de pluviositat màxima al voltant dels 300 mm anuals (menys de la meitat que Reus), però que està creuada per un sistema de canals i sèquies fets per l’home. Porten l’aigua que ve dels rius que baixen dels Andes (la “cordillera”). Com que a la cordillera hi neva molt, d’aigua no els en falta i la seva conducció ha permès que sigui una ciutat amb un parc immens d’estètica francesa (estàtues de la Place de la Concorde incloses), i  amb un arbrat urbà i places que permeten passar sota l’ombra, un estiu que diuen que és “asfixiant” amb temperatures de 40 graus. Ara a l’hivern hi fa fresqueta i la poca pluja que cau sembla que l’han concentrat en els dies que hem estat aquí.

Divendres 15 arriben els amics i amigues dels altres casals catalans d’Argentina, Uruguai, Xile i Equador que venen a fer costat al casal centenari. Pel matí una passejada en cotxe per l’immens parc San Martín, pujada al Cerro de la Gloria i reunió amb l’Intendente (alcalde) de la ciutat. Després a dinar “parrillada” (uff!!!) i a començar els actes de benvinguda. Inaugurem 2 exposicions, placa amb benedicció inclosa del capellà de l’església de Montserrat (construïda pels catalans), escut i sopar amb la gent dels casals.

El dissabte 16 comencem el dia amb una visita a la bodega Séptima, del grup Codorniu. Està situada a uns 30 km del nucli de Mendoza, en un paratge al peu dels Andes. Impressionant. La pluja i els núvols no ens deixen veure la grandesa de la cordillera, però al llarg del dia s’aixeca una mica i impressiona veure la proximitat de les muntanyes nevades. Estem a una distància d’entre 50 i 150 km de pics com l’Aconcagua (6.962 m). Mendoza és coneguda, entre altres coses, pel fet de ser el lloc de sortida de les expedicions que hi pugen.

La Séptima és la setena bodega del grup Codorniu. L’edifici es va dissenyar imitant l’arquitectura indígena (les parets fetes com a marges de pedra seca) i és molt bonic. Com que hi plou tan poc, avui que ha plogut hem pogut observar com les goteres són un problema a tot el món…. Ens han fet una molt completa explicació del procés de creixement, collita i tractament del raïm i de la posterior elaboració del vi. Una varietat molt bona que tenen aquí és la Malbec, que els francesos la consideraven una varietat dolenta, però que a Mendoza es va aclimatar a la perfecció i es produeixen uns vins boníssims. També tenen syrah, cavernet. Fan vins de tots els nivells de qualitat que miraré que puguem tastar junts.

Després de la degustació de vins i algun cava català, i de menjar una mica, tornem a Mendoza i més actes. Actuació de la coral, una ballada impressionant de tangos, i un concert especial. Un dels membres del Centre ha preparat una narració que venia a explicar la història d’un emigrant català que venia a l’Argentina. La narració anava intercal·lada per la interpretació de cançons per una soprano i pianista. Ja us podeu imaginar la sala amb més de 100 persones la major part “grandetes” i les cançons que sonen: la Santa Espina, l’Emigrant, les Caramelles, Per tu ploro, els Segadors…. llàgrimes, mocadors….

Els parlaments de rigor, copeta de vi i el sopar del centenar dins el mateix teatre. Ens acompanya l’Intendente (tot un personatge de la política argentina). És membre de la Unión Cívica Radical (social demòcrates) i per tant progressista comparat amb els peronistes del Partido Justicialista (el de la presidenta actual). Va ser intendente ara fa 20 anys i va començar un pla de neteja i de poliment de la ciutat. Aquí es pot avançar molt en el tema del civisme i ell es va proposar d’endreçar i fer agradable la ciutat (com devia ser abans!!!). Se’n va sortir i després va passar a tenir càrrecs electes a la província i a l’estat. Ara ha tornat a la política municipal i se’l veu amb ganes de tornar a fer molta feina. La gent està molt contenta amb ell. Xerrem molt i els del Centre estan contents ja que això a ells els ajuda amb la imatge de cara a la “municipalidad”.

Després de dormir poc, el diumenge 17 em reuneixo amb tots els presidents/es dels casals catalans que han vingut: m’estiren les orelles ja que encara no han cobrat les subvencions, jo els repeteixo allò que sempre els dic que malgrat tot, sempre són les entitats que primer cobren, sempre abans que les radicades a Catalunya, i parlem de com podem millorar tots plegats. Ara que amb la majoria ja ens tenim confiança després dels mesos que els conec, ens podem dir les coses a la cara amb molta cordialitat i hem sabut trobar vies de solució als problemes que pateixen. Reunió llarga i intensa, però profitosa i el pitjor és la feina que veig que queda per fer…

Després de la reunió, hissada de banderes, els himnes i la ballada de sardanes que no faltin. Dinar al qual han convocat als socis (avui som més de 200). Menú: paella.

El dinar amenitzat per l’actuació dels xiquets i xiquetes de l’Esplai (si, si, un esplai infantil de 6 a 12 anys en català al mig de l’Argentina!!!), video explicatiu de les activitats de  l’esplai (a les avies els cau la bava) i actuació de la coral de Santa Fe. A les postres parlaments i intercanvi de regals. Que no faltin les plaques commemoratives!!!!

A mitja tarda acabem i decideixo que cal preparar l’adaptació al canvi d’horari. Avui toca anar a dormir aviat i aixecar-se a les 4 de la matinada (les 9 del matí vostres) i així el cos ja es va acostumant.

Bé doncs, records des de la matinada argentina. A fer maletes i a preparar-me per unes 20 hores de viatge, de les quals 19 en diferents avions abans d’arribar a casa.

Anuncis

Un casal a la ciutat de la “manzana jesuítica”.

Ahir,  12 d’agost, amb un any més a les espatlles, vaig deixar Lima i es pot dir que el dia només el vaig dedicar a volar, cues als aeroports i alguna becaina a les sales d’espera.

Vol Lima Buenos Aires, canvi d’aeroport, vol Buenos Aires Córdoba i arribada a aquesta ciutat que té en el seu nucli antic “la manzana jesuítica”: un conjunt d’edificis de l’època colonial on els jesuïtes hi tenien els centres d’estudis.

He sortit a les 7 del matí de Lima i arribo a Córdoba (Argentina) a les 7 tocades del vespre.

Quan arribo em trobo amb els amics del Casal català de Córdoba que em venen a buscar a l’aeroport i després de deixar les maletes a l’hotel, cap el casal. Com molts dels edificis d’aquestes ciutats, és una caseta de planta baixa + pis molt ben adaptada a la seu de l’entitat.

Petit, però molt bé ja que estan molt ben aprofitats. La sala gran és polivalent i tant serveix per fer-hi classes de dansa, actuacions o assaigs de la coral, com tot tipus d’activitats on no hi falta la possibilitat de fer-hi àpats ben nombrosos.

La bellesa dels arbres a l’exterior t’ofereix una bona acollida, millorada encara més per la gent del Casal.

D’entrada, salutació als membres de la comissió directiva, petita reunió i al gra!!! La coral, que em deien que feia un assaig, realment ens ofereix un concert, ballada de tangos (no s’havia de notar que ja estic a l’Argentina?) i dansa catalana. És tot un honor que et rebin amb aquest acolliment.

Després de la bona estona de dansa i música, sopar amb una part dels socis (més de 100 persones al mateix local).

Menú: us l’imagineu?? Com no podia ser d’altra forma, la carn sempre a la taula i aquesta vegada amb unes salses boníssimes.

Després de dormir encara amb el son alterat, el dia d’avui l’hem dedicat a treballar reunits amb la comissió directiva.

Repàs de temes que els afecten i preparació d’una trobada que farem l’any vinent (la tardor 2009) a Córdoba, on reunirem la gent de tots els casals del Con Sud d’Amèrica.

Ells volen una trobada amb un aire més social, de germanor, i jo els vull fer treballar una mica més. Sempre els recordo que tot allò que es fa, es paga en una part important amb els impostos de la gent catalana i que no és qüestió de trobar-se només de fer relacions socials.

Ens entenem i em sembla que podrem fer una trobada molt profitosa en tots sentits.

Aquesta tancada a la secretaria durant tot el matí és profitosa i hem fet molt bona feina. A la fotografia, d’esquerra a dreta drets em veieu a mi mateix, la Candelaria, l’Antoni, en Carles i l’Estefania i asseguts, la Ninona, en Josep M i la Maria.

A l’hora de dinar aprofitem per fer un descans i em porten a veure el conjunt històric Patrimoni de la Humanitat.

Un parell d’horetes dins un ambient de centres universitaris, de secundària, catedral i esglesioles que ràpidament em recorden la pel·lícula “La Missió”. Com si m’hi pogués trobar en Jeremy Irons i la resta d’actors que representen els jesuïtes i la jerarquia eclesiàstica i el poder civil i militar reunits en algun d’aquells patis.

No són edificis que impressionin per la grandesa sinó pel fet desaber que aquelles són les mateixes pedres on es van viure escenes tan vinculades a la promoció del saber, del coneixement, de l’intercanvi de cultures, alhora que també a la incomprensió i al genocidi.

És un punt de trobada de cultures.

Després que els dos metges membres de la directiva vetllin una mica per la meva salut i de la compra a una farmàcia (això de volar em destrossar l’oïda interna!!!), tornem al Casal a treballar fins tard i s’acaba la jornada.

(Veures més fotografies)