Feliç diada de #SantJordi !

Reflexions a l’escocesa

Salmond
Estic content que Alex Salmond, primer ministre d’Escòcia i líder del Partit Nacional escocès, pugui complir la seva promesa de celebrar un referèndum d’independència pel seu país. Estic content que sigui Salmond, que va patir enormement per aconseguir que el seu partit vinculés la construcció nacional amb l’ubicació al centre esquerra i les polítiques socials, qui hagi aconseguit ser un polític admirat a tota Escòcia. Estic content que lluny de simplismes populistes digui que el referèndum se celebrarà quan s’hagi sortit de la crisi i que cal treballar molt per superar la situació actual i aconseguir tenir la majoria democràtica per esdevenir un nou estat de la Unió europea.

Cameron
Estic content que David Cameron , primer ministre del Regne Unit i líder del partit conservador, digui que no s’oposarà al referèndum. Estic content que Cameron digui que farà campanya activa, encara que sigui pel no. Estic content que pugui governar amb un partit que l’hagi portat a preguntar a la ciutadania quin sistema electoral volia i que, malgrat impulsar la pregunta, hagi decidit que ell no hi estava d’acord.

Llàstima
Llàstima que Espanya no sigui el Regne Unit. Llàstima que Catalunya no tingui un president a qui no fa por liderar un procés d’independència. Llàstima que ni el partit conservador espanyol ni el progressista no tinguin la cultura democràtica que es respira a les Illes Britàniques.

Sort
Sort que la voluntat d’un poble és imparable. Sort que no es pot anar en contra de la democràcia. Sort que podem canviar els nostres polítics. Sort que podem canviar la manera de fer política. Sort que hem decidit parlar i votar per confrontar les nostres opinions. No sé si és sort, però és un orgull, militar i presentar-me a les eleccions encapçalant la llista del partit independentista, republicà i d’esquerres del meu país.

Somescola.cat

Ahir vaig participar a l’acte en reivindicació de l’escola catalana Somescola.cat, organitzat a casa nostra per Òmnium Cultural en representació de totes les entitats que formen la plataforma impulsora.

La presència de la societat civil en moments clau de la història del nostre país és una clara mostra de maduresa i seriositat. Per això, quan el 16 de febrer vaig veure als mitjans de comunicació la fotografia on sortien entre d’altres persones, la Muriel Casals i en Miquel Àngel Essomba, amb la notícia que s’havia constituït la plataforma d’entitats per l’escola catalana, ràpidament em vaig adherir via el lloc web.

L’acte d’ahir va ser dens, emotiu, reivindicatiu i, malauradament, necessari. No ens podem despistar ni un moment o finalment els espanyols se’n sortiran de destruir el nostre model educatiu que busca la cohesió social en base a una llengua comuna, que no pot ser altra que la nostra, la pròpia.

Com a pare he viscut molt intensament l’educació del meu fills i filles i tinc molt clar que l’existència d’una escola catalana, pública i de qualitat, és una garantia bàsica per al futur del nostre país. No hi pot haver cap mena de dubte, cap mena de rebaixa. És massa important.

En va saber greu no poder escoltar la totalitat de la conferència de Joaquim Arenas ni seguir el final de l’acte, ja que a 2/4 de 10 hi havia un important partit de l’OK lliga que enfrontava el Reus Deportiu amb el Vic. Però allò que valoro com a més important va ser la presència massiva de persones a la sala que són garantia del futur de la defensa de la nostra escola i la nostra llengua.

I ens cal animar a moltes persones més, ja que les estadístiques continuen jugant en contra nostra; les sentències també. Si tinguéssim un estat propi la meitat dels problemes no els tindríem. L’altra meitat els podríem resoldre.

Jo ja m’he adherit al manifest “Somescola.cat”. I tu?

Somescola.cat

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.

Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignants

AFIRMEM:

• Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
• Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
• Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
• Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
• Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

• Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
• Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
• Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

• Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
• Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
• Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2010

Comiat de l’equip de la direcció general de Relacions Internacionals

El dia del meu cessament com a director general, ens hem fet una fotografia de comiat amb l’equip de la direcció general.

Tots els comiats són difícils, però quan has treballat amb intensitat amb un equip excel·lent, tant en capacitat tècnica com humana, tens la sensació que amb el tancament de l’etapa professional també hi deixes una part d’allò que ets.

Des d’aquí tot el meu reconeixement per aquestes persones que ho donen tot per a les relacions internacionals de Catalunya.

L'equip de la direcció general de Relacions Internacionals

Trobada amb la Directora General de la UNESCO

Aquest matí, com a Director General de Relacions Internacionals (DGRI) de la Generalitat de Catalunya, en funcions, he rebut a l’aeroport del Prat a la Directora General de la UNESCO, Irina Bokova, aprofitant una escala tècnica al mig del seu viatge des de Doha fins a Santiago de Compostela.

De dreta a esquerra: Irina Bokova, Àngel Cortadelles, Elisabet Guillemat i Mariama Saïdou-Djermakoye (gabinet de la Directora General)

Algunes reflexions al respecte d’aquesta trobada.

APROFITAR QUALSEVOL OPORTUNITAT: divendres passat, Elisabet Guillemat, membre de l’equip tècnic de la DGRI, gràcies als contactes que hem anat teixint participant a diferents reunions internacionals, va rebre la informació que la Sra Bokova estaria tres hores a l’aeroport. Ràpidament va comentar la informació i ens vam posar en marxa per aprofitar l’ocasió per rebre adequadament a la DG UNESCO, posar-nos al seu servei i, evidentment, per aprofitar l’ocasió per presentar-li personalment temes de treball presents i futurs.

Aquest és un clar exemple de com cal treballar en l`àmbit de les relacions internacionals: has d’estar a les reunions, seguir l’agenda internacional. Potser a la gent li pot semblar que gastem diners en despeses que no tenen un retorn immediat però tot allò que sembrem, sigui a la curta o a la llarga, dóna els seus fruits si ho fas treballant amb les direccions estratègiques que prèviament s’han d’haver fixat.

HUB INTERNACIONAL: quan defensem i es demostra la necessitat que l’aeroport del Prat sigui un centre de connexions internacionals és per molts motius, entre els quals, que puguin passar coses com la reunió d’aquest matí. I ha estat possible gràcies a la bona feina feta per l’equip que treballa per aconseguir que les companyies aèries facin enllaços al nostre principal aeroport. I si no hagués estat així, la Sra. Bokova hagués fet escala a qualsevol altra aeroport (Madrid o altra ciutat europea). Potser em direu que és una anècdota, però si pregunteu a les empreses com ho veuen, diran que si les companyies aèries utilitzessin cada vegada més l’aeroport com a centre de connexions internacionals, això aplanaria el camí per a la implantació a casa nostra de noves empreses que treballen en l’àmbit global; que és un element facilitador del trànsit del turisme i, alhora, d’utilitzar Barcelona/Catalunya com a destinació final; que és clarament un element facilitador per ser seu de convencions internacionals; que tot plegat facilita els moviments de persones vinculades a la presa de decisions tant en l’àmbit econòmic com polític, etc.

EL NOSTRE PAÍS SEU D’ORGANISMES INTERNACIONALS: un dels objectius de la trobada era presentar-li el projecte del Recinte Històric de l’Hospital de Sant Pau. La construcció d’un nou i modern espai hospitalari ha permès alliberar el conjunt d’espais modernistes declarats Patrimoni Mundial de la Humanitat, en els quals ara es podran ubicar noves iniciatives. De fet el passat 17 de novembre ja es va presentar el recinte com a seu d’un institut de la Universitat de les Nacions Unides, la segona seu d’un organisme internacional que hem aconseguit que s’allotgi a casa nostra durant aquesta legislatura, després del secretariat de la Unió per la Mediterrània. Pregunteu a responsables de ciutats com Ginebra, què els representa i per què ho posen tan fàcil a tots els organismes internacionals (públics o privats) per tal que hi fixin les seves seus… i les implicacions econòmiques positives per a les ciutats i el seu entorn seran les primeres afirmacions que us faran.

Per això durant l’entrevista d’aquest matí li he presentat Catalunya com un espai de diversitat cultural i lingüística i he ofert el suport de la Generalitat de Catalunya per col·laborar amb la UNESCO per acollir iniciatives internacionals, entre d’altres, lligades a les repercussions que la globalització té en la diversitat cultural. A aquests efectes, li he explicat el projecte sociocultural del Recinte Històric de Sant Pau, que impulsa la vocació internacional de Barcelona i promou  àmbits com la cultura, el desenvolupament, la formació, la ciència i la innovació. En aquest sentit, s’ha fet avinent a la Directora General d’UNESCO la possibilitat d’acollir organismes internacionals, xarxes civils i institucions al recinte modernista de Sant Pau.

En fi, ja veieu com soc de l’opinió que les oportunitats s’han de “caçar al vol”, però això mai podrà implicar que afavorim la improvisació. Repeteixo que totes aquestes accions han de respondre a línies estratègiques prèviament fixades i, a partir d’aquí, cadascú des del seu lloc, ha d’actuar com a element facilitador de que “passin coses”. Només així podrem construir un futur millor per al nostre país, on les persones que hi vivim tinguem oportunitats de treballar, de buscar noves estratègies empresarials basades en la innovació i en trobar què és allò que ens diferencia per posicionar-nos estratègicament en el món ja que, recordem-ho de nou, avui el nostre mercat és el món.

(veure al lloc web d’Afers Exteriors , notícia 9 desembre 2010)

S’ha acabat la campanya….

Certament, s’ha acabat la campanya i els darrers dies els ànims dins els sectors indenpendentistes s’han escalfat i s’ha caigut en la malaurada estratègia d’anar uns contra els altres, retrets…. enlloc de l’enfoc positiu.

Hi ha persones, entre les que m’hi poso, que tenim l’ànim i l’esperança per lluitar per allò que creiem a partir de la història que hem viscut, sense renegar-ne, ja que el nostre no ha estat un camí ni curt ni fàcil. I per això tenim amb una clara voluntat d’explicar, d’enfocar el present i el futur d’una forma positiva. Per això, ara que podem triar entre les diferents opcions independentistes, jo faig una clara opció per ERC-Esquerra. I vull compartir amb tots vosaltres unes reflexions que ahir em passava un bon amic, escrites a partir de veure com han anat els darrers mítings dels partits independentistes per deixar clar que els qui defensem l’independentisme des d’Esquerra, no creiem que sigui justa la demonització que s’està fent de nosaltres:

1. ERC ha tingut un paper determinant en el creixement social de l’independentisme. Ara, aquest debat està normalitzat, està al carrer, arreu. Està entre els votants i simpatitzants de tots els partits catalanistes d’esquerres, de liberals, de conservadors, de democristians, de…

2. ERC ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària en els darrers 20 anys i ara l’independentisme ha anat creixent i s’ha fet transversal havent-hi persones que, partidàries de la independència, no s’han sentit representats per l’ideari d’esquerres d’ERC o per les decisions estratègiques que s’han pres com a partit, les quals han servit, precisament, per ampliar l’abast independentista, i també, i això és clau, per fer polítiques socials d’esquerres com mai s’havien fet a Catalunya.

3. Esquerra és un partit únic: republicà, d’esquerres, independentista, amb visió i acció territorial (de la debò) com cap altre partit, orientat al desenvolupament sostenible, sabedor la necessitat d’una economia basada en el coneixement. Un partit que no li han fet por mai els grans lobbies, ni les grans corporacions, ni els grans mass media (que mai ha tingut a favor i molt en contra). Un partit que no l’han untat amb calers.

4. Esquerra és un partit únic si agafem en conjunt lo anterior però no pas únic en cadascun dels seus elements desagregadament. No ho és en la visió de desenvolupament sostenible, …. no ho és, ara, en voler la independència, però si ho és en la visió de com assolir la independència: gradualment, amb passos sòlids i mentrestant fent polítiques d’esquerres i amb mans netes. ERC no pretén ser, no pot ser, un partit de tots els independentistes.

5. Ara han sortit altres fronts patriòtics independentistes (i amb alguna altra cosa més?) de diferents ideologies (quines?). Cap d’elles ha demostrat el més elemental respecte per un partit de 80 anys d’història, el partit de Macià i Companys, de milers i milers de persones militants i simpatitzants que al llarg de la història han bregat per una Catalunya lliure (i alguns hi han deixat la pell). Ara els nouvinguts (i benvinguts) es mostren com la solució immediata i express a tants i tants anys de lluita.

6. Tots aquests nous partits, que no han passat mai per les urnes, sense saber ningú quina representativitat real tenen, negadors i renegadors tots ells d’ERC i que entre ells no han sabut posar-se d’acord per personalismes messiànics (i en els que hi ha molta gent ben intencionada sense dubte), no poden ni podran resoldre res si és que esgarrapen vots d’ací i d’allà i entren al nou Parlament amb uns quants (pocs) diputats (sense programa).

7. És cert que és el moment històric de fer un pas al davant i arriscar-se pel futur en llibertat del país. Mai s’havien donat, potser, tantes i tantes circumstàncies i elements que facin que des de els vessants cultural, social, econòmic,… i de sentiment, es puguin tenir arguments per dir prou, s’ha acabat, adéu Espanya, aquí us quedeu. Però no podem confondre aquesta realitat per donar un pas endavant amb una fugida endavant sense cap mena de possible resultat positiu en el termini express, jugant frívolament amb els desitjos més íntims de molts (que compartim!). No es pot ser còmplices d’aquestes operacions basades en premisses falses, per molt ben intencionades que siguin.

8. Cal propostes lligades a la realitat i ERC representa encara avui un partit lligat a la realitat i a la il·lusió. Un partit únic: republicà, d’esquerres, independentista, amb visió i acció territorial (de la debò) com cap altre partit, orientat al desenvolupament sostenible, sabedor la necessitat d’una economia basada en el coneixement. Un partit sempre en lluita on el mateix partit no ha esta mai l’objectiu en sí mateix (i ben car que s’ha pagat sovint) sinó el país, el benestar de la seva gent. I així s’ha demostrat des d’una acció de govern ontundent i efectiva (mal explicada i amb soroll mediàtic dels que no ens volen) com en els serveis socials, la llengua, la recerca i la innovació, l’immigració, la projecció exterior, la cultura, el suport als municipis, a l’esport,…

Sabem governar, tenim projecte, tenim full de ruta i ho compartim i compartirem amb aquells que facin avançar cap el futur d’un país amb alts nivells de prosperitat i benestar que visqui en una societat cohesionada dins d’uns límits mediambientals sostenibles.

I en llibertat !!!

Visca Catalunya lliure !!!