El Consell Mundial de la CGLU a Istanbul

El curt desplaçament a Istanbul ha estat motivat per participar a les reunions del Consell Mundial de la CGLU (Ciutats i Governs Locals Units), ja que s’ha fet un pas més en el debat de si cal unificar a nivell mundial la veu de tots els nivells dels governs per sota de l’estatal. És un debat interessant ja que implica un equilibri entre el paper que han de tenir les ciutats amb veu clara en els fòrums internacionals, sobretot els associats a Nacions Unides, i la voluntat de les anomenades regions (governs ni estatals ni locals) que també treballem per incidir en els mateixos fòrums.

Ha estat un dia i mig de contactes a les sessions de treball i als passadissos, profitosos per avaluar si les regions han d’anar pel seu costat amb una xarxa de xarxes creada el 2007 (FOGAR) o bé hi ha possibilitats d’entesa de FOGAR amb CGLU.  Estem presents en el debat i hem fet sentir la nostra veu.

Donada la important presència catalana, amb representació de Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya i de persones catalanes membres dels equips de xarxes de ciutats, i al lligam institucional i personal, hem pogut gaudir de l’hospitalitat de l’actual ambaixador d’Espanya a Turquia Joan Clos, cosa que ens ha permès conèixer millor i de primera mà aquest apassionant país a partir de les seves explicacions.

La ciutat d’Istanbul, l’antiga Constantinopla fundada per l’emperador Constantí el segle IV, simbolitza per ella mateixa una història particular, ja que es tracta d’un enclavament clau a cavall entre Europa, Àsia, l’Orient Mitjà. Turquia és cruïlla i lloc de pas, el punt de contacte del món d’arrels cristianes i el món islàmic, de les llengües indoeuropees i les que no ho són, el lloc d’origen o de pas d’imperis i cultures com les dels hitites, grecs, romans, otomans…; lloc de pas d’Alexandre el Magne per derrotar els perses, de contacte amb els armenis o d’esplendor de l’imperi Bizantí que ens ha deixat a Istanbul exemples d’edificis com el de Santa Sofia, primer església, després mesquita amb l’aparició de l’Islam; també capital de l’imperi Otomà en el cènit del qual al SXVI, Istanbul guanya gran esplendor. A partir d’aquí venen temps de decadència i els segles XIX i XX nou punt de cruïlla vora els Balcans, el Càucas, l’Orient Mitjà, Armènia, els Kurds. Només cal pensar en un detall: la República de Turquia té com a països veïns Grècia, Bulgària, Romania,  Ucraïna, Federació Russa, Georgia, Armènia, Azerbaidjan, Iran, Irak, Síria i Xipre. Ben bé al centre del “xou”.

Els desplaçaments de feina quan són a països on no hi havies anat, acaben sempre amb la conclusió “aquí hi he de tornar de viatge”.

Si des del cotxe quan vas de l’aeroport al centre d’Istanbul ja tens la impressió d’arribar a una ciutat cosmopolita, ho puc confirmar pel poc que m’hi he pogut passejar. Tens alhora la visió d’estar a una ciutat moderníssima, clarament europea, alhora que toques les pedres dels imperis Bizantí i Otomà. La circulació caòtica, els basars, la gent pescant dalt d’un pont sobre l’estret del Bòsfor degut a la riquesa piscícola de les aigües del mar de Màrmara, les olors… Tot et colpeix dins aquesta ciutat de 15.000.000 d’habitants, construïda a les dues bandes del Bòsfor, banyada per la circulació d’aigües entre el mar Negre, el mar de Màrmara i d’allí cap a l’Egeu.

Queden enrere museus per veure, a Istanbul o a Ankara, on poder gaudir amb la visió de les pedres on es troben evidències de l’origen d’escriptures. Queda pendent poder menjar o prendre un te fora dels hotels on es fan les trobades, ja que quan estàs dins podries trobar-te a qualsevol lloc del món. En el fons, queda pendent poder viure intensament la realitat d’aquesta part del món.

Anuncis