Una visió molt particular de Lima

La jornada de treball la Lima ja s’ha acabat i a més he pogut anar a caminar una horeta fins la vora del mar, cosa que és d’agrair.

Em sembla que tenim un bon futur garantit per al Casal Catalunya de Lima. He pogut parlar amb diferents persones i veig que hi ha bona voluntat per intentar fer renéixer l’entitat. S’han de resoldre alguns problemes administratius i buscar un nou equip directiu que amb ganes i empenta es posi al davant. Hem fet un pla de treball i a finals d’octubre hauria d’estar tot ben encarrilat.

Bé, deixem les coses de la feina i anem a les anècdotes. Sabíeu que a Lima els esports de risc no es practiquen a la natura sinó que és a la mateixa ciutat que pots alliberar l’adrenalina? Doncs sí, el més popular és la pràctica del “camina per la ciutat i mira de no morir atropellat” i l’altra és “condueix un vehicle i quan notis que tens un impacte i s’ha produït un bony a la carrosseria, és que hi ha un vehicle prop teu”. Diuen que malgrat això, no hi excessius accidents “ja que la gent condueix molt atenta”. I tant!!, si no vas amb molta atenció o t’emportes a algú o un cotxe desvia amb un cop el del costat. Els passos de vianants serveixen per practicar una mena de ritus taurí força interessant: es tracta que quan vulguis travessar el carrer, et posis a caminar pel pas de vianants malgrat que vinguin cotxes; quan el cotxe el tens al damunt t’atures i et passa fregant a tota velocitat; just quan acaba de passar, aprofites per arribar a l’altra vorera abans que el següent vehicle no se t’emporti envestint-te com un brau que et fa una cornada. Senzill i emocionant, oi?

Per acabar el curs de vialitat peruana accelerat que he fet, remarcar la diferència que hi ha entre el tunejat de vehicles a Catalunya o a Lima. L’objecte del tunning a Lima és aconseguir que qualsevol vehicle tingui un clàxon d’allò més sorprenent tipus sirena de policia, avís acústic d’ambulància, sirena de fira… i per la part de la capota del darrere, un bons llums interminents sota la placa de matrícula. Si a més té rodes, carrosseria i es mou propulsat per un motor, ja tens un cotxe preparat per a circular dins l’ambient urbà.  Si la vostra parella és dels qui agrada tocar el clàxon per saludar algú quan circules pel mig de Reus, pagueu-li un viatge a Lima i serà la persona més feliç del món: aquí si no fas sonar el clàxon, no ets ningú.

Cal afegir la curiositat del transport públic. Només cal pintar als laterals els noms d’on comença la ruta, dos llocs per on passa i on acaba, hi afegeixes un  persona que viatgi normalment amb la porta corredera lateral oberta i que quan arriba a la parada baixa i t’intenta convèncer que pugis com qui t’ofereix un menú de restaurant al carrer,  i ja tens una furgo autobús.  També hi ha els busos més grans, de l’estil dels busos escolars nordamericans que tots hem vist a les pel·lícules.

Una altra curiositat és que arran de les actuacions dels grups terroristes (Tupac Amaru i Sendero Luminoso), moltes residències particulars es van fortificar per evitar segrestos. Així vas pel carrer i veus cases on han posat una tanca de reixes amb filats electrificats, sistemes de videovigilància i una caseta de fusta, d’obra o senzillament una cadira (com qui està a la fresca) on hi ha el guarda de seguretat.  Si a això li afegeixes els policies amb tot un conjunt de tot-terrenys, motoristes i tanquetes, i que tots van amb una armilla reflectant amb la frase “Lima ciudad segura”, no saps ben bé si anar tranquil o bé girar cua i tornar cap a l’hotel. Bé, que quedi clar que això són impressions després de passejar per un carrer benestant, ja que per altres zones no he provat d’anar a passejar.
Per acabar, comentar que Lima està a tocar del mar, però que tota una gran part de la ciutat hi viu d’esquena. Entre les darreres cases i el mar hi ha un talús d’un centenar de metres d’alçada que no permet un fàcil accés a la costa. I l’altra característica és que està en una zona sísmica activa. Una gran part de la ciutat són cases molt baixes, les antigues i més humils fetes d’una barreja de fang amb palla, que són les que aguanten els terratrèmols. La modernitat imposa, però, la construcció de gratacels i més d’un pateix per saber si aguantaran…

Bé, s’acaba el dia en aquesta ciutat de barris humils de color marró com el terreny, i de carrers sempre mullats malgrat que no hi plou. El sol aquí és un desconegut durant l’hivern. Com que demà vaig cap a l’Argentina, com a mínim des de l’avió el podré veure durant algunes hores.

Anuncis