Vivències de primera mà

He viatjat a Marsella per participar en els actes del 90è aniversari del Cercle Català. A part de l’interès professional pel fet de per donar una conferència sobre les relacions internacionals impulsades des del Govern de la Generalitat i de compartir les problemàtiques i les il·lusions de la gent catalana del Cercle, he tingut l’oportunitat de compartir unes bones hores d’amistat amb la Maria i en Francesc. En Francesc és el president del Cercle Català, la Maria la seva esposa; els dos són refugiats republicans que sortiren de Catalunya en els moments difícils derivats de la revolta del 36.

La Maria ha escrit dos volums de memòries en els quals narra les situacions viscudes. He de trobar el temps per llegir aquests llibres, ja que durant unes hores he pogut fer el tast mitjançant les converses amb l’autora. La vida de la Maria i d’en Francesc és veritablement com una pel·lícula: esborrona escoltar de primera veu allò que els qui som una mica més joves que ells, només coneixem a través de lectures, conferències, pel·lícules o documentals. Per això aprofito les visites que faig a les comunitats catalanes a l’exterior per trobar espais per parlar i compartir vivències. Aquests dies m’han dit més d’una vegada: potser ens fem pesats? Mai de la vida! Com es pot fer pesat qui t’explica les vivències de primera mà i et fa reflexions de persona sàvia?

I com que parlo de saviesa, vull remarcar de forma especial com cada vegada més valoro les persones que uneixen  dos trets força importants: que siguin bones persones i alhora sàvies. La saviesa intel·lectual adquirida a les facultats no és garantia  de formar bones persones; una bona persona potser no haurà pogut assolir cotes de coneixement que facin que la considerem sàvia, però hi ha persones com la Maria i en Francesc, per a qui la vida ha estat pràcticament l’única escola; l’esforç per sobreviure allò que els ha permès desenvolupar l’enginy; la solidaritat amb la gent treballadora allò que els ha permès constituir-se en grup de recerca per trobar solucions; la bandera de la nostra nació com a símbol i el plantejament de com hauria de ser el nostre món, l’única hipòtesi que han volgut demostrar com a certa durant tota la seva vida.

Les esgarrifoses anècdotes s’han barrejat amb d’altres més curioses (al mateix mas on hi havia gent que s’havia fet rica trobant lingots d’or amagat, anys després ells hi treballaven i hi deixaven lloc per imprimir els diaris polítics prohibits adreçats als obrers). Són un pou de coneixement, d’experiència viscuda i treballen activament per compartir-ho amb la gent més jove. Es nota que a l’ acollidora Marsella i en general a la Provença, hi continuen deixant petjada, hi continuen promovent la coneixença del nostre país i de la història dels refugiats. Dono fe de com tota la gent del Cercle Català han ajudat a guanyar admiradors envers el nostre país i la seva capital entre la ciutadania i la classe política marsellesa.

Per tot això i després de viure intensament aquestes hores, és de justícia que humilment expressi el meu agraïment i reconeixement públic a tantes i tantes persones que, com la Maria i en Francesc, són la viva història de moments tant dramàtics del nostre país. Gràcies amiga escriptora “amateur”; gràcies amic obrer metal·lúrgic. Per a vosaltres és del tot merescut l’honoris causa  com a titulars de la càtedra de l’honor de viure amb coherència.

Referències bibliogràfiques:

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Records de la meva infància. Barcelona: Viena 2000.

Bell·lloch i Bell·lloch, Maria. Una nova vida comença. Lleida: Pagès Editors 2005.

Panyella i Farreras, Francesc. Quatre coses. Lleida: Pagès Editors 2005.

Anuncis