Una visió molt particular de Lima

La jornada de treball la Lima ja s’ha acabat i a més he pogut anar a caminar una horeta fins la vora del mar, cosa que és d’agrair.

Em sembla que tenim un bon futur garantit per al Casal Catalunya de Lima. He pogut parlar amb diferents persones i veig que hi ha bona voluntat per intentar fer renéixer l’entitat. S’han de resoldre alguns problemes administratius i buscar un nou equip directiu que amb ganes i empenta es posi al davant. Hem fet un pla de treball i a finals d’octubre hauria d’estar tot ben encarrilat.

Bé, deixem les coses de la feina i anem a les anècdotes. Sabíeu que a Lima els esports de risc no es practiquen a la natura sinó que és a la mateixa ciutat que pots alliberar l’adrenalina? Doncs sí, el més popular és la pràctica del “camina per la ciutat i mira de no morir atropellat” i l’altra és “condueix un vehicle i quan notis que tens un impacte i s’ha produït un bony a la carrosseria, és que hi ha un vehicle prop teu”. Diuen que malgrat això, no hi excessius accidents “ja que la gent condueix molt atenta”. I tant!!, si no vas amb molta atenció o t’emportes a algú o un cotxe desvia amb un cop el del costat. Els passos de vianants serveixen per practicar una mena de ritus taurí força interessant: es tracta que quan vulguis travessar el carrer, et posis a caminar pel pas de vianants malgrat que vinguin cotxes; quan el cotxe el tens al damunt t’atures i et passa fregant a tota velocitat; just quan acaba de passar, aprofites per arribar a l’altra vorera abans que el següent vehicle no se t’emporti envestint-te com un brau que et fa una cornada. Senzill i emocionant, oi?

Per acabar el curs de vialitat peruana accelerat que he fet, remarcar la diferència que hi ha entre el tunejat de vehicles a Catalunya o a Lima. L’objecte del tunning a Lima és aconseguir que qualsevol vehicle tingui un clàxon d’allò més sorprenent tipus sirena de policia, avís acústic d’ambulància, sirena de fira… i per la part de la capota del darrere, un bons llums interminents sota la placa de matrícula. Si a més té rodes, carrosseria i es mou propulsat per un motor, ja tens un cotxe preparat per a circular dins l’ambient urbà.  Si la vostra parella és dels qui agrada tocar el clàxon per saludar algú quan circules pel mig de Reus, pagueu-li un viatge a Lima i serà la persona més feliç del món: aquí si no fas sonar el clàxon, no ets ningú.

Cal afegir la curiositat del transport públic. Només cal pintar als laterals els noms d’on comença la ruta, dos llocs per on passa i on acaba, hi afegeixes un  persona que viatgi normalment amb la porta corredera lateral oberta i que quan arriba a la parada baixa i t’intenta convèncer que pugis com qui t’ofereix un menú de restaurant al carrer,  i ja tens una furgo autobús.  També hi ha els busos més grans, de l’estil dels busos escolars nordamericans que tots hem vist a les pel·lícules.

Una altra curiositat és que arran de les actuacions dels grups terroristes (Tupac Amaru i Sendero Luminoso), moltes residències particulars es van fortificar per evitar segrestos. Així vas pel carrer i veus cases on han posat una tanca de reixes amb filats electrificats, sistemes de videovigilància i una caseta de fusta, d’obra o senzillament una cadira (com qui està a la fresca) on hi ha el guarda de seguretat.  Si a això li afegeixes els policies amb tot un conjunt de tot-terrenys, motoristes i tanquetes, i que tots van amb una armilla reflectant amb la frase “Lima ciudad segura”, no saps ben bé si anar tranquil o bé girar cua i tornar cap a l’hotel. Bé, que quedi clar que això són impressions després de passejar per un carrer benestant, ja que per altres zones no he provat d’anar a passejar.
Per acabar, comentar que Lima està a tocar del mar, però que tota una gran part de la ciutat hi viu d’esquena. Entre les darreres cases i el mar hi ha un talús d’un centenar de metres d’alçada que no permet un fàcil accés a la costa. I l’altra característica és que està en una zona sísmica activa. Una gran part de la ciutat són cases molt baixes, les antigues i més humils fetes d’una barreja de fang amb palla, que són les que aguanten els terratrèmols. La modernitat imposa, però, la construcció de gratacels i més d’un pateix per saber si aguantaran…

Bé, s’acaba el dia en aquesta ciutat de barris humils de color marró com el terreny, i de carrers sempre mullats malgrat que no hi plou. El sol aquí és un desconegut durant l’hivern. Com que demà vaig cap a l’Argentina, com a mínim des de l’avió el podré veure durant algunes hores.

Anuncis

Vaig a veure els catalans del Perú.

Ja hi tornem a ser.

Aquesta vegada l’obligació de deixar la família una mica lluny durant quasi 10 dies respon a varis motius. El principal és la participació els dies 15, 16 i 17 en els actes del Centenari del Casal Català de Mendoza (Argentina). Un segon tema és començar a preparar la trobada dels casals catalans del Con Sud d’Amèrica que organitzarem la tardor de l’any 2009 a Còrdoba (Argentina) i per això hi passaré un dia per veure in situ possibilitats. I el tercer motiu i pel qual començo el periple, és visitar els catalans que viuen a Lima (Perú) per ajudar a rellançar l’activitat. Com que és la primera etapa, començaré per aquest punt i la resta ja vindran en propers lliuraments.

En el moment que us escric estic a la faraònica T4 madrilenya, peatge que cal pagar pel fet de ser catalans i estar tan ben considerats dins l’estat espanyol. Com diu avui alguna premsa, “no sé pas de què ens queixem…”.  Bé, estar clar que si ens agradés ser una sucursal no hi hauria motius, ja que tot funciona així: o passes per Madrid o Iberia no et porta cap a l’altra costat de l’oceà.

He començat el trajecte a Barcelona amb els meus 23kg de maleta plena de roba d’hivern i de paper (dossiers per llegir i llibres per regalar) als quals s’afegeix la meva bossa inseparable amb l’ordinador des del qual us escric, més totes les potingues que m’acompanyen sempre (xiclets, ulleres de sol, l’ipod, etc). Són en total 14 h 40 minuts de trajecte que per l’art del canvi de fusos horaris es transformen en sortir a les 10 del matí de Barcelona i arribar a 2/4 de 6 de la tarda a Lima, amb més son del compte i un cert desgavell alimentari ja que no saps si dines, berenes o sopes.

A l’arribada m’espera l’hivern austral. Ja veurem el què. De moment a Lima sembla que no serà tant dur com a l’Argentina, on les temperatures aquests dies al vespre baixen fins els 4 graus.

Després de pujar a l’avió i empassar-me un grapat de pel·lícules, escoltar música i llegir, ara reprenc l’escriptura quan estem volant ja fa estona pel damunt de l’Amazònia, una immensa planura de vegetació que es veu allà baix (volem a 11.600 m d’alçada) de tant en tant solcada per rius. Ens falta una hora per arribar a Lima i acabo d’emplenar els impresos d’immigració. Seguint els consells i experiències anteriors, he posat que vinc a veure uns amics i de turisme!!! En el darrer viatge vaig posar que entrava al Marroc per feina i una mica més i em demanen les preguntes de l’examen d’oposicions: ho volien saber tot, la feina que feia, on anava, el programa d’actes… I com que l’ordinador que tenia a la taula semblava un objecte de decoració, el policia va anar copiant a mà el programa d’actes (que per acabar d’ajudar estava en català!!) fins que es va convèncer que la meva feina no era traficar amb haixix. Doncs, bé, oficialment vinc a fer turisme i a veure uns amics catalans.

Els amics en qüestió son els catalans dels casal a Lima. l’objecte de la visita és esbrinar què passa ja que uns catalans residents a Lima es van adreçar a nosaltres per dir que no hi havia activitat i que no es feien eleccions a l’entitat. Per tant el meu “turisme” a Lima serà intentar ajudar a reactivar l’activitat de la comunitat catalana.

Ara tot just hem entrat al Perú i estem sobrevolant un dels dos braços que es considera que són el naixement de l’Amazones. Neix a la serralada dels Andes dins Perú i junt amb afluents que venen de la resta de països que envolten el Brasil, travessa aquesta immensa planura selvàtica fins l’oceà atlàntic. Aquí les aigües són molt marronoses. Es produeix un efecte que no havia vist mai: hi ha molts núvols i d’alguns es veu caure precipitació cap a la selva. Degut a la inclinació respecte a la llum solar, a sota de cada  núvol hi veiem des de l’avió un arc de Sant Martí!!! Recordeu que contents que ens posem quan des de terra en veiem un o màxim dos!! Doncs bé, des de l’aire i a l’Amazònia tot es veu diferent, fins i tot els arcs de Sant Martí.

La cosa es comença a diversificar, cada vegada més núvols: n’hi ha d’estratificats horitzontals (estratus d’alçada), n’hi ha de verticals (cumulonimbus) i per sota l’orografia que es va complicant. Això vol dir que estem arribant a les serralades pre andines. Curiosament, així com per la immensa planura es veuen poques pistes (carreteres) que solquen la selva, en arribar a la zona muntanyosa es veuen i algunes planures que semblen conreades.

Les muntanyes han perdut totalment la vegetació i a les parts baixes de les valls es veuen poblacions.

El color de les muntanyes és un mosaic de marró, ocre, tons vermellosos. Pel que veig, aquí els Andes no són com més al sud. Han perdut alçada i no són tant agrestes.

I finalment sembla que les muntanyes s’acabin amb un mar de núvols: és la part del pacífic del Perú, la terra baixa on hi ha Lima.

Aterrem i reprenc l’escriptura a l’habitació de l’hotel.

Lima és una ciutat de contrastos, amb parts molt modernes i zones molt degradades, amb alguns edificis de l’època colonial notables. Curiosament està coberta tot l’hivern per la capa de  núvols permanents que des de l’aire veia com un mar: és la humitat del pacífic que forma una capa de núvols que aturen els Andes. Això genera una humitat ambiental a la plana i dins la ciutat, de més del 80 %, però curiosament, em diuen que és una ciutat on mai no plou. M’han dit que no utilitzen mai els paraigües.

Hem donat un tomb amb cotxe per veure la ciutat de nit. Això si, amb les portes tancades i finestres apujades. El consell que et donen és que segons com vegis l’entorn, a les cruïlles malgrat que el semàfor estigui en vermell no t’aturis. Veritablement algun carres i els grups de joves que hi hem vist fan respecte.

Apa, per avui ja n’hi ha prou ja que per a mi aquest ha estat un dia de 23 hores despert. Ja toca anar a descansar.

Molts records i fins el proper lliurament.