País impressionant; els deures pendents, també.

Aquests dies hem participat a una jornada organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània anomenada “Conferencia España-Turquía” o “Ispanya-Türkiye Konferansι”. No és gens despreciable remarcar que la participació catalana ha estat molt important i de gran nivell qualitatiu, cosa que no era d’estranyar quan aproximadament un 40% del comerç espanyol amb Turquia, és català.

Ha estat interessant veure com entre els posicionaments d’autocomplaença i de picadeta a l’espatlla, també hi han hagut veus lúcides (poques) que han dit les coses pel seu nom.

Turquia, si vol finalment assolir la qualitat de membre de la UE, ha de fer els deures, els ha de fer millor i haurien de deixar de banda el seu orgull per no haver d’esperar que sigui des de la UE que se’ls digui quines són les millores que han d’implantar, sinó que haurien de saber avançar-se i mostrar-se davant els països membres com a capaços de fer anàlisis realistes de la seva situació i, alhora, que saben trobar les solucions adequades.

Ha estat comentari comú que França no els ho posarà fàcil i que l’estat espanyol és un bon soci, per la pròpia història del procés d’adhesió viscut, però en àmbits polítics i socials poques han estat les persones que han parlat clar sobre el respecte que han de tenir envers la diversitat nacional, ètnica, religiosa…

Els intercanvis econòmics funcionen i les empreses catalanes, ja sigui amb el suport d’ACC1Ó (COPCA), ICEX o per elles mateixes, tenen ja una llarga tradició i un bon arrelament a Turquia.

Ara falta que en el nivell polític es produeixin avanços significatius. La conferència s’ha produït la mateixa setmana en què hem conegut que “La Delegació catalana d’observadors a les eleccions municipals de Turquia ha presentat l’informe que inclou les conclusions de la missió d’observació duta a terme entre el 25 i el 30 de març al territori kurd. Els membres de la Delegació han pogut comprovar que les candidatures del Partit de la Societat Democràtica (DTP), el partit majoritari kurd, són objecte d’una “intensa coacció psicològica i física” per part de l’exèrcit i les autoritats turques.” Com podreu deduir, els queda molt camí per fer i és d’aquell que moltes persones valorem com essencial per tenir-los plenament com a socis i companys de camí dins una UE que volem que sigui el màxim respectuosa envers la diversitat i els drets humans.

Hem de veure si s’hi posen de veritat o, en cas contrari, continuarem assistint a reunions de copet a l’espatlla i bon rotllo i “que buen ejemplo es el proceso de adhesión de España para Turquia”.

Per cert, pensava que tindria un cert morbo escoltar la ministra Álvarez parlant en anglès a Istanbul . Us recomano que continueu gaudint del seu castellà, que de la resta em sembla que no és políticament correcte que en parli, sobretot sabent quan escric això, que políticament el seu cap potser serà separat del seu cos… En tot cas, sempre ens quedaran les “millors jugades” al “Polònia”.

El Consell Mundial de la CGLU a Istanbul

El curt desplaçament a Istanbul ha estat motivat per participar a les reunions del Consell Mundial de la CGLU (Ciutats i Governs Locals Units), ja que s’ha fet un pas més en el debat de si cal unificar a nivell mundial la veu de tots els nivells dels governs per sota de l’estatal. És un debat interessant ja que implica un equilibri entre el paper que han de tenir les ciutats amb veu clara en els fòrums internacionals, sobretot els associats a Nacions Unides, i la voluntat de les anomenades regions (governs ni estatals ni locals) que també treballem per incidir en els mateixos fòrums.

Ha estat un dia i mig de contactes a les sessions de treball i als passadissos, profitosos per avaluar si les regions han d’anar pel seu costat amb una xarxa de xarxes creada el 2007 (FOGAR) o bé hi ha possibilitats d’entesa de FOGAR amb CGLU.  Estem presents en el debat i hem fet sentir la nostra veu.

Donada la important presència catalana, amb representació de Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya i de persones catalanes membres dels equips de xarxes de ciutats, i al lligam institucional i personal, hem pogut gaudir de l’hospitalitat de l’actual ambaixador d’Espanya a Turquia Joan Clos, cosa que ens ha permès conèixer millor i de primera mà aquest apassionant país a partir de les seves explicacions.

La ciutat d’Istanbul, l’antiga Constantinopla fundada per l’emperador Constantí el segle IV, simbolitza per ella mateixa una història particular, ja que es tracta d’un enclavament clau a cavall entre Europa, Àsia, l’Orient Mitjà. Turquia és cruïlla i lloc de pas, el punt de contacte del món d’arrels cristianes i el món islàmic, de les llengües indoeuropees i les que no ho són, el lloc d’origen o de pas d’imperis i cultures com les dels hitites, grecs, romans, otomans…; lloc de pas d’Alexandre el Magne per derrotar els perses, de contacte amb els armenis o d’esplendor de l’imperi Bizantí que ens ha deixat a Istanbul exemples d’edificis com el de Santa Sofia, primer església, després mesquita amb l’aparició de l’Islam; també capital de l’imperi Otomà en el cènit del qual al SXVI, Istanbul guanya gran esplendor. A partir d’aquí venen temps de decadència i els segles XIX i XX nou punt de cruïlla vora els Balcans, el Càucas, l’Orient Mitjà, Armènia, els Kurds. Només cal pensar en un detall: la República de Turquia té com a països veïns Grècia, Bulgària, Romania,  Ucraïna, Federació Russa, Georgia, Armènia, Azerbaidjan, Iran, Irak, Síria i Xipre. Ben bé al centre del “xou”.

Els desplaçaments de feina quan són a països on no hi havies anat, acaben sempre amb la conclusió “aquí hi he de tornar de viatge”.

Si des del cotxe quan vas de l’aeroport al centre d’Istanbul ja tens la impressió d’arribar a una ciutat cosmopolita, ho puc confirmar pel poc que m’hi he pogut passejar. Tens alhora la visió d’estar a una ciutat moderníssima, clarament europea, alhora que toques les pedres dels imperis Bizantí i Otomà. La circulació caòtica, els basars, la gent pescant dalt d’un pont sobre l’estret del Bòsfor degut a la riquesa piscícola de les aigües del mar de Màrmara, les olors… Tot et colpeix dins aquesta ciutat de 15.000.000 d’habitants, construïda a les dues bandes del Bòsfor, banyada per la circulació d’aigües entre el mar Negre, el mar de Màrmara i d’allí cap a l’Egeu.

Queden enrere museus per veure, a Istanbul o a Ankara, on poder gaudir amb la visió de les pedres on es troben evidències de l’origen d’escriptures. Queda pendent poder menjar o prendre un te fora dels hotels on es fan les trobades, ja que quan estàs dins podries trobar-te a qualsevol lloc del món. En el fons, queda pendent poder viure intensament la realitat d’aquesta part del món.