País impressionant; els deures pendents, també.

Aquests dies hem participat a una jornada organitzada per l’Institut Europeu de la Mediterrània anomenada “Conferencia España-Turquía” o “Ispanya-Türkiye Konferansι”. No és gens despreciable remarcar que la participació catalana ha estat molt important i de gran nivell qualitatiu, cosa que no era d’estranyar quan aproximadament un 40% del comerç espanyol amb Turquia, és català.

Ha estat interessant veure com entre els posicionaments d’autocomplaença i de picadeta a l’espatlla, també hi han hagut veus lúcides (poques) que han dit les coses pel seu nom.

Turquia, si vol finalment assolir la qualitat de membre de la UE, ha de fer els deures, els ha de fer millor i haurien de deixar de banda el seu orgull per no haver d’esperar que sigui des de la UE que se’ls digui quines són les millores que han d’implantar, sinó que haurien de saber avançar-se i mostrar-se davant els països membres com a capaços de fer anàlisis realistes de la seva situació i, alhora, que saben trobar les solucions adequades.

Ha estat comentari comú que França no els ho posarà fàcil i que l’estat espanyol és un bon soci, per la pròpia història del procés d’adhesió viscut, però en àmbits polítics i socials poques han estat les persones que han parlat clar sobre el respecte que han de tenir envers la diversitat nacional, ètnica, religiosa…

Els intercanvis econòmics funcionen i les empreses catalanes, ja sigui amb el suport d’ACC1Ó (COPCA), ICEX o per elles mateixes, tenen ja una llarga tradició i un bon arrelament a Turquia.

Ara falta que en el nivell polític es produeixin avanços significatius. La conferència s’ha produït la mateixa setmana en què hem conegut que “La Delegació catalana d’observadors a les eleccions municipals de Turquia ha presentat l’informe que inclou les conclusions de la missió d’observació duta a terme entre el 25 i el 30 de març al territori kurd. Els membres de la Delegació han pogut comprovar que les candidatures del Partit de la Societat Democràtica (DTP), el partit majoritari kurd, són objecte d’una “intensa coacció psicològica i física” per part de l’exèrcit i les autoritats turques.” Com podreu deduir, els queda molt camí per fer i és d’aquell que moltes persones valorem com essencial per tenir-los plenament com a socis i companys de camí dins una UE que volem que sigui el màxim respectuosa envers la diversitat i els drets humans.

Hem de veure si s’hi posen de veritat o, en cas contrari, continuarem assistint a reunions de copet a l’espatlla i bon rotllo i “que buen ejemplo es el proceso de adhesión de España para Turquia”.

Per cert, pensava que tindria un cert morbo escoltar la ministra Álvarez parlant en anglès a Istanbul . Us recomano que continueu gaudint del seu castellà, que de la resta em sembla que no és políticament correcte que en parli, sobretot sabent quan escric això, que políticament el seu cap potser serà separat del seu cos… En tot cas, sempre ens quedaran les “millors jugades” al “Polònia”.

Anuncis
Arxivat a Cròniques. Etiquetes: , , . Leave a Comment »